Relat il·lustrat “El nou conte de les bonobes”

Projecte conjunt amb Luciferases

Existeix un conte per infants que s’anomena “La historia de los bonobos con gafas” d’Adela Turin i Nella Bosnia. El conte explica com els mascles bonobos marxen un dia i tornen amb unes ulleres de sol que no volen deixar a les bonobes femelles. Elles, que són les que sostenen la comunitat a través de la recol·lecció d’aliment i de la criança, s’enfaden i no ho entenen. El conte em fascina, no us explicaré el final, però el que em fa llegir-lo un cop rere l’altre, és que les protagonistes principals són aquestes femelles i no uns macles agressius i lluitadors, que tants cops han ocupat els llibres de primatologia. 

Anem a un altre conte, però basat en fets reals. El 1903 naixia Louis Leakey. Louis va esdevenir un important paleontòleg i des del principi de la seva carrera professional, va promoure la presència de dones a les investigacions de primats que liderava. Aquesta és una de les raons per les quals avui en dia, la primatologia és de les disciplines on hi ha més dones i també, una de les causes que s’hagin trencat grans mites patriarcals de la ciència de la mà de Jane Goodall, Dian Fossey, Biruté Galdikas, entre altres.

Abans de continuar, però, hem de recordar el poder que té la primatologia per definir l’ésser humà. El comportament humà s’ha explicat majoritàriament a través del comportament dels primats per la força que té l’evolució. Això ha fet que nombroses vegades es justifiquin comportaments masclistes de la nostra societat sostinguts per aquests arguments.

En realitat, el relat que es tenia abans de la primatologia no distava molt del de les princeses de Disney que hem escoltat infinitat de vegades. Els mascles eren tarzans que competien per les femelles i les defensaven, ja que aquestes eren criatures maternals, indefenses i sempre disponibles per reproduir-se.

El que ens van ensenyar Goodall, Fossey i Galdikas, entre altres, és que el coneixement no només es defineix pel que observem, sinó també de quina forma observem. Que emmirallar-nos amb els primats com si tots ells responguessin als mateixos canons, sense entendre la complexitat i autenticitat de cada espècie, no té sentit.

Per exemple, Godall ens va assenyalar que els ximpanzés utilitzaven instruments per menjar i que transmetien la cultura a la seva descendència. Que els individus que més havien sobresortit a simple vista eren aquells que eren més agressius, però això no volia dir que fossin els que manessin, sinó que no s’havia mirat més enllà.

Van posar el focus en què cada membre tenia una particularitat única i imprescindible per la formació de la comunitat i en que òbviament les femelles no eren un simple recurs d’unes societats dirigides per mascles. Gràcies a una mirada plural i d’observar des de la col·lectivitat tenint en compte la riquesa de cada individu que la conforma, tenint una mirada que pretenia veure més enllà del que salta a la vista, van observar que les femelles també caçaven i lluitaven per mantenir les jerarquies.

Van desmuntar mites com que els mascles més agressius eren els que es reproduïen amb les femelles i van descobrir que les femelles decidien no només amb qui reproduir-se, sinó també com obtenir plaer. 

Van mostrar que les relacions entre les femelles eren les que configuraven l’estructura de la comunitat. M’agrada pensar que així com pretenem explicar la nostra evolució a través de l’ús dels instruments, potser d’aquest fet podem explicar d’on venen les primeres aliances entre dones, la primera expressió de sororitat.

Tot això va ensenyar a mirar des dels marges, des d’on abans no s’havia mirat. Molt possiblement, també des de la posició en què havien quedat relegades aquestes primatòlogues, i des d’aquestes fronteres apareixien coses que abans no s’havien ni percebut. Dissenyar els protocols des d’aquesta mirada, fer les preguntes no des del sistema sinó des de fora, influiria en on es busquen les respostes i per aquesta raó, en quines són aquestes respostes. Perquè el que es decideix ignorar és tan important com el que es decideix conèixer.

Així doncs, van posar en evidència que les creences de qui formula les preguntes, faran que es formulin d’una forma o altra, que s’acceptin o no i malauradament, tendim acceptar allò que encaixa millor amb el que creiem saber. Per tant, si els subjectes que estan dins de la ciència no varien entre ells i comparteixen característiques similars, farà que parteixin de marcs mentals semblants i que acabin acceptant allò que encaixa més amb les seves creences.

Tota aquesta història ens porta a pensar en la utòpica riquesa de la ciència si fos construïda de forma més plural: no només per dones, si no per totes aquelles identitats que són excloses: si totes aquestes persones tinguessin l’oportunitat de formular les preguntes, possiblement posarien incògnites on ara encara no hi ha ni dubtes.

Necessitem una ciència que il·lumini tots aquells punts cecs que només fan que confondre la nostra mirada.

Text: Luciferases

Il·lustració: Bioillustra

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google photo

You are commenting using your Google account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s